Anish Kapoor és un dels principals exponents del que s’ha anomenat la nova escultura britànica. Kapoor va nàixer a Bombai l’any 1954. Son pare va ser un almirall de la marina hindú i sa mare una dissenyadora de roba d’origen jueu. Kapoor va passar la infància a l’Índia i, després d’una breu estada en un quibuts a Israel –que l’artista no qualifica com a molt positiva–, va arribar a Londres per a estudiar en el Hornsey College of Art (1973-1978). Posteriorment, va estudiar doctorat en el Chelsea School of Art (1977-1978).
Com tants artistes de la seua generació, va començar a col·laborar com a professor d’art dos dies per setmana per a guanyar-se la vida mentre intentava obrir-se camí com a artista. Curiosament, va fer la primera exposició l’any 1980 a París en l’estudi de l’artista francés Patrice Alexandre. Allí va exposar per primera vegada sobre el sòl de fusta de l’estudi d’Alexandre les escultures fetes amb pigments. Unes escultures en les quals els contorns es difuminen en una espècie de sfumato que recorda les pintures de Leonardo da Vinci.
Kapoor va seguir amb estes obres fins que va començar a sentir que esta línia de treball s’acabava. Un dia, en el seu estudi, va fer una escultura amb forma de tassa de color blau fosc i, sense saber molt bé per què, la va penjar a la paret i va trobar la foscor, el buit. No hi havia res a veure, només un objecte fosc en el qual ni tan sols s’albirava la profunditat d’este objecte, per això, a partir d’aquell moment va utilitzar amb freqüència la paraula void (‘buit’) per a anomenar algunes d’estes obres. Una altra característica d’estes obres és que abandonaven la verticalitat de l’escultura tradicional per a convertir-se en unes obres que miraven cap a l’interior. Este treball també el va aplicar als blocs de pedra. Tal com indica el mateix artista, “la major part de la talla de pedra, al llarg dels últims segles, ha consistit en el fet de tindre un bloc de pedra i després tallar, com va fer Miquel Àngel, de fora cap a dins. El que jo he fet, perversament, és tallar l’interior. El bloc es manté tal com es va extraure i després he treballat la forma interior”1.
Al mateix temps, esta idea de penjar les escultures a la paret va acompanyar un gran nombre d’obres de Kapoor. Un bon exemple serien els seus recognoscibles discos elaborats en una infinitat de materials. I és que el treball de Kapoor, igual que el d’altres representants de la nova escultura, com Tony Cragg o Richard Deacon, es basa en la cerca continua de nous materials. Kapoor ha treballat amb materials com els pigments, la fibra de vidre, el bronze, l’alumini, la resina, la pedra calcària, l’acer, la fusta, el granit, el marbre, l’algeps, el poliestiré, el formigó, l’estuc, el PVC, l’alabastre, la silicona, l’aigua, el fum o l’acer Corten, entre altres. Però si hi ha un material que ha caracteritzat el seu treball recent és l’acer inoxidable.
Kapoor polix la superfície d’acer inoxidable fins a convertir-la pràcticament en un espill, amb la qual cosa incorpora l’espectador i l’entorn com a part de l’obra. Això ho podem veure en les dos obres pertanyents a la col·lecció d’Hortensia Herrero: Random Triangle Mirror (2016) i Untitled (Orange) (2015).
Entre els nombrosos reconeixements que ha rebut Anish Kapoor destaquen el Premi Turner en 1991, el Praemium Imperiale del Japó (2011), Acadèmic de la Royal Academy of Arts de Londres (1999) o l’Orde l’Imperi Britànic (2013), entre altres.
