L’obra d’Antonio Girbés beu de les fonts del pictorialisme, dels creadors que trobarien en la fotografia una via d’expressió artística. Des dels seus primers treballs, realitzats en cementeris, va saber apreciar la bellesa de la mort, la melancolia de les escultures funeràries, la plasticitat de les flors. Unes obres que manipula en el laboratori per a deixar l’inert en blanc i negre i dotar de color la vida.
Després de formar-se a París com a assistent de Horst P. Horst i treballar esporàdicament en el món de la fotografia de moda i gastronomia, el seu treball se centra en les flors, en els bodegons que tants artistes havien cultivat en el passat i als quals ell s’acosta amb la seua càmera, però donant-los sempre un tractament pictòric, en la línia d’altres artistes com Tina Modotti o Robert Mapplethorpe.
Del bodegó passa al que bé podríem denominar el retrat, un altre dels gèneres clàssics de l’art, ja que realitza una sèrie denominada Cabezas cortadas en la qual apareix un dels elements més característics de la seua obra: l’artifici (trompe-l’oeil). Girbés fotografia tant caps d’éssers vius com d’escultures de pedra, de manera que resulta difícil discernir quin correspon a cada categoria.
La següent etapa en la seua carrera la constituïx l’encàrrec que rep per part d’Elena Ochoa —que en aquells dies acabava de posar en marxa el projecte d’Ivory Press juntament amb el seu marit, Norman Foster— perquè realitze una sèrie fotogràfica sobre un tema concret. Així sorgix Forbidden City, un treball que, com el seu nom indica, està centrat en la Ciutat Prohibida de Pequín i que seria inclòs en el pavelló d’Itàlia en la Biennal d’Arquitectura de Venècia de 2006 dins d’una exposició titulada “C on Cities”.
En esta sèrie, Girbés porta més enllà l’artifici. Fotografia un detall arquitectònic real per a construir la seua pròpia arquitectura a partir d’este. Al cap i a la fi, com diria Susan Sontag, “fotografiar és apropiar-se del que es fotografia”.1 En estes obres busca la simetria i el centre està ocupat per un quadrat negre en el qual un pot veure’s reflectit o fins i tot passar a estar dins de l’obra.
Girbés emprén una sèrie de viatges que el porten a visitar ciutats com Mèxic, Nova York, Londres, Venècia, Istanbul o París, on ampra elements arquitectònics de molt diversos edificis per a crear les seues pròpies construccions, per a conformar aquella ciutat global composta de retalls d’altres ciutats amb les quals crea bancs, biblioteques, teatres o òperes: tota una sèrie d’edificis que poblen aquella ciutat imaginària que rep el nom de Delirious City i que no deixa de ser un homenatge als arquitectes de tots els temps com Andrea Palladio, Antoni Gaudí, Félix Candela o Norman Foster, entre altres.
Este treball s’exposa en 2011 en l’espai d’Ivory Press a Madrid i un any més tard en la galeria novaiorquesa de Ramis Barquet. Aquell mateix any forma part de l’exposició “Real Venice”, que primer tindrà lloc a l’abadia de Sant Giorgio Maggiore de Venècia dins de la Biennal d’Art de 2011, ocasió que constituïx la primera presa de contacte de Girbés amb este emblemàtic espai, i que posteriorment viatjarà a la Sommerset House de Londres, on l’artista compartirà protagonisme amb fotògrafs del nivell de Lynne Cohen, Philip Lorca di Corcia, Nan Goldin, Pierre Gonnord o Candida Höfer.
Girbés rep la proposta de fer una exposició individual a l’abadia de San Giorgio Maggiore a Venècia durant la Biennal d’Arquitectura de 2018 i ací és on comença la seua relació amb la col·leccionista Hortensia Herrero, que accedix a patrocinar esta mostra. Una relació que s’ha prolongat en el temps amb l’adquisició de diverses obres.
