Hereua de l’obra d’escultors com James Turrell o Anish Kapoor, Blanca Muñoz ha creat un estil personal que busca la seua inspiració en les formes pròpies de l’astrofísica i la botànica, així com en l’interés de l’artista per modelar la matèria que s’ordena en un espai mancat de gravetat, la qual cosa dona com a resultat estructures lluminoses i versàtils que mantenen un equilibri entre fortalesa i fragilitat.
Formada en ciutats com Mèxic D. F., Roma i Londres, des de l’inici de la seua carrera va mostrar una atracció per l’astrofísica i la situació de les estrelles, una matèria que ha impregnat tota la seua obra. A Mèxic va descobrir el sol i els volcans; a Roma, el riu Tíber, que és l’ànima de la ciutat des de la seua fundació, i a Londres es va refugiar en l’exuberància dels parcs. En esta última ciutat va incorporar la que es convertiria en una de les principals característiques de la seua obra: les varetes metàl·liques. En la seua reduïda habitació londinenca, Blanca va començar a treballar amb esferes de poliespan que perforava mitjançant una sèrie de varetes per a representar la suposada distància entre les galàxies. Un dia va sentir la necessitat d’agafar una d’aquelles esferes i col·locar-la en una cantonada de la paret del seu dormitori, amb la sorpresa que les varetes que la travessaven van fer d’enganxament amb la superfície rugosa de la paret. Així va ser com van sorgir aquelles escultures tan singulars que grimpen per les parets.
L’aparició d’estes varetes també suposaria l’inici del treball de Muñoz amb el que, potser, és el seu material més recognoscible: l’acer inoxidable. Un material que treballa amb un calibre i longitud molt variats i al qual dona forma al seu gust fins a aconseguir unes obres que ens recorden a les nebuloses que tant admira en el cosmos. Este material també produïx una reverberació lluminosa molt característica, especialment en les seues escultures monumentals, una disciplina que ha desenvolupat al llarg de la seua carrera al mateix temps que ha treballat en escultures de format reduït. I és que, en moltes ocasions, estes obres monumentals tenen una escultura mare més menuda en la qual Blanca explora totes les possibilitats d’aquell material rígid i pesant que, a les seues mans, sembla dúctil i lleuger.
Podem trobar escultura pública monumental de Blanca Muñoz en ciutats com Madrid, en concret, el conjunt compost per quatre peces que ha realitzat per a la plaça d’Espanya, així com Géminis, situada a la torre de Norman Foster, i Leónidas, a l’estació de Príncipe Pío. També hi ha obra seua als carrers de Màlaga (Panta rei), Badajoz (Eclíptica) o Bilbao (Perseidas II, al parc de la Curva de Elorrieta, 2004).
La col·lecció Hortensia Herrero conté una obra de Blanca Muñoz titulada Trébol en la qual, a més de l’acer, observem el color blau que ha incorporat a moltes de les seues obres perquè, com ella mateixa explica, és el color del cosmos.
