Conegut com el gran mestre del color, el seu interés per este es remunta a la seua més tendra infància, a l’època en què “la meua iaia em servia el desdejuni sobre les estovalles blanques, on es reflectia el color dels cristalls de la romanilla [gelosia] veïna. Aquells colors no estaven pintats sobre les estovalles i, no obstant això, existien i jo jugava amb ells”.1
Este artista veneçolà va tindre clar des que va ingressar a l’escola de belles arts que no volia fer el que s’havia fet tota la vida. Va ser així com en un primer moment va dirigir la seua mirada cap a l’art compromés socialment, encara que immediatament s’adonaria que aquell no era el seu camí.
Cruz-Diez va traure el seu art de l’estudi al carrer, cosa que suposaria una constant en la seua trajectòria. Va realitzar acolorits passos de zebra a Caracas i fins i tot un projecte per al metro de París —ciutat en la qual va residir durant gran part de la seua vida— que es poguera contemplar des dels vagons. Tot amb el propòsit de “crear un xoc visual per a despertar-nos de l’actitud robòtica a la qual ens sotmetem quan transitem per la ciutat”.
Cruz-Diez arribaria d’esta manera al que es coneix com a art cinètic o art òptic. El precursor d’este moviment va ser Naum Gabo amb el seu manifest realista, al qual després es va sumar Calder amb les seues escultures mòbils i finalment tota una sèrie d’artistes que es van ajuntar a mitjan anys cinquanta en la galeria parisenca Denise René. Entre ells estaven Cruz-Diez i el seu compatriota Jesús Rafael Soto. El treball d’estos artistes va suposar tota una revolució en l’art de la segona meitat del segle XX, fins al punt que les col·leccions dels millors museus, com la Tate Modern o el Pompidou, disposen d’una sala dedicada a este moviment. En paraules de Cruz-Diez, amb l’art cinètic “l’art passa de ser contemplatiu a ser participatiu. S’abandona el mur per a expressar-se en l’espai amb les “ambientacions”. Es crea el Múltiple, perquè la distribució evite que només una minoria puga disfrutar de les obres”.
I és que este artista considera que les seues obres «no són quadres ni escultures, sinó “suports d’esdeveniments”, tracte de posar en evidència les diverses manifestacions del món cromàtic. En les meues obres, el color que veiem no és el que ha sigut pintat sobre el suport, acció que provoca sorpresa i afecte».
La col·lecció Hortensia Herrero presenta una àmplia varietat d’obres de Cruz-Diez, en la qual podem observar el seu mestratge a l’hora d’usar el color. Entre estes, destaca Physichromie 2222 (1988), una peça que la galerista Denise René va guardar a sa casa fins a la seua defunció en 2012.
