L’escultura de Cristina Iglesias fuig de la mirada frontal del pedestal per a apropiar-se dels espais i poder ser observada des de molt diversos punts de vista. També fuig d’eixa tradició de l’escultura minimalista de caminar sobre l’escultura, perquè en moltes ocasions les seues obres naixen de la paret o fins i tot del sostre.
I és que Cristina Iglesias ha desenvolupat la seua obra al marge de qualsevol moviment o estil artístic, i ha creat un estil propi que fuig de les classificacions i que la fa única. Esta artista ha creat un món plagat de sinuosos murs vegetals, de laberints compostos de gelosies, de rierols que semblen sorgir de les entranyes de la terra… Una sèrie d’obres que ha situat en ciutats tan diverses com Londres, Houston, Anvers o Sant Sebastià.
Iglesias ha representat Espanya en dos ocasions en la Biennal de Venècia: en 1986 i en 1993, en esta última ocasió juntament amb Antoni Tàpies. Va obtindre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques en 1999, el Grosse Kunstpreis de Berlín en 2012, el Premi Nacional d’Art Gràfic en 2019 i el Premi d’Arquitectura de la Royal Academy of Arts en 2020. Entre les seues obres permanents destaquen les portes que ha realitzat per al Museu del Prado.
Hortensia Herrero li va fer el seu primer encàrrec a Cristina Iglesias en 2014. Es tractava de realitzar una obra site specific per a l’esplanada que es troba en l’entrada de la seu central de Mercadona, a Albalat dels Sorells. Va ser així com va nàixer Fluir de la terra, una instal·lació de 7 x 7 metres en la qual podem veure un dels característics rierols d’Iglesias, plagats de fulles i en els quals el cabal de l’aigua va variant amb el temps; uns rierols que miren cap a dins i que ens conviden a reflexionar sobre nosaltres mateixos.
D’esta relació sorgiria la possibilitat de realitzar una altra obra per al Centre d’Art Hortensia Herrero. En esta ocasió, Iglesias ha recorregut a un passadís que comunica els dos edificis del centre i en el qual utilitza per primera vegada un material de color clar, enfront de les seues habituals parets vegetals de color verd. El visitant que entra en este passatge es topa amb una sèrie d’espills que multipliquen la seua profunditat i en els quals pot veure la seua imatge reflectida, la qual cosa l’induïx a aïllar-se i oblidar-se que es troba en ple centre de la ciutat. I és que les instal·lacions de Cristina no agredixen, sinó que acullen, conviden a endinsar-se en elles i explorar en profunditat tant l’obra com a un mateix. En paraules de la mateixa artista: “Esta peça proposa un món oníric molt pròxim a la ciència-ficció en la seua aparença física, amb elements que tenen una textura pètria amb aparicions d’organismes que no reconeixes del tot i després tot este món de reflexos, d’espills, llocs on no pots entrar i altres on sí. Jo espere que l’espectador se senta en un altre món, que este trànsit d’un lloc a un altre siga un trànsit en un món especial, oníric, i que al seu torn et puga recordar coses que ja has vist en la naturalesa”.1
