Clar exemple de la revolució artística que va tindre lloc a Londres en els anys seixanta, David Hockney va ingressar en el Royal College of Art el setembre de 1959, on va coincidir amb altres estudiants com Frank Bowling, R. B. Kitaj o Allen Jones, artistes que dominarien l’escena artística britànica en la dècada següent.
Hockney va començar a pintar en l’estil predominant en aquella època, l’expressionisme abstracte, amb figures com Pollock, Rothko o Clyfford Still com a grans referents. No obstant això, un dels estudiants, Kitaj, li diria que tal vegada hauria de pintar sobre les coses que el preocupaven, com la política o el sexe; en definitiva, sobre l’ésser humà. I va ser així com el seu estil va derivar cap a la figuració. En aquelles noves obres, també hi hauria espai per a missatges en forma de frases o expressions que l’artista afegia en les pintures: Hockney estava començant a trobar el seu propi estil.
El gener de 1961 va participar en l’exposició “Young Contemporaries”, en la qual un jurat compost pel crític d’art Lawrence Alloway i per artistes com Frank Auerbach o Anthony Caro seleccionaven el treball d’una sèrie d’estudiants principalment provinents del Royal College. La mostra va ser un èxit i la seua sèrie de pintures Love va rebre les lloances del públic i els experts. El mateix Hockney assenyala que “probablement va ser la primera vegada que hi ha hagut en este país un moviment estudiantil en la pintura completament alié a la influència d’artistes majors”.1
A l’estiu de 1961 Hockney va fer un viatge a Nova York que va canviar la seua vida, perquè es va trobar amb una societat oberta i tolerant en la qual la comunitat homosexual estava més organitzada. En les seues paraules, Nova York “era sorprenentment sexi i increïblement fàcil”.2 La següent ciutat va ser Los Angeles, a la qual va arribar el gener de 1964 i on passaria gran part de la seua vida. Tal com va dir el mateix Hockney: “Este lloc necessita el seu Piranesi; Los Angeles podria tindre un Piranesi, i ací estic jo!”.3 I és que Hockney va quedar fascinat per aquelles autopistes de cinc carrils que es creuaven entre si i per l’arquitectura i l’estil de vida d’una ciutat que tan bé ha retratat en aquelles pintures de cases californianes amb les seues famoses piscines.
Hockney, que venia d’una ciutat xicoteta com Bradford, havia quedat fascinat per Londres en els seus anys de formació, però el descobriment de les ciutats americanes va eclipsar la capital britànica. “La vida hauria de ser emocionant, però l’única cosa que tenen [a Londres] són reglaments per a impedir que faces coses. Abans Londres em semblava emocionant. Ho és, comparada amb Bradford. Però en comparació amb Nova York o San Francisco, no és res”,4 afirmaria l’artista.
El treball de Hockney s’ha caracteritzat per l’ús de molt diverses tècniques i materials. Les obres pertanyents a la col·lecció Hortensia Herrero en són una bona mostra. D’una banda, està una de les seues obres més icòniques: Les quatre estacions. En esta videocreació, composta per 36 pantalles sincronitzades amb 36 vídeos, l’artista filma el bosc de l’est de Yorkshire durant les quatre estacions de l’any fent el mateix recorregut amb un cotxe equipat amb nou càmeres que recorren en quatre moments de l’any el mateix el camí. L’obra completa està composta de quatre panells, nou pantalles per cada estació, que l’espectador pot contemplar al mateix temps, de manera que veu com canvia el paisatge en cada estació.
L’arribada de la primavera a Woldgate, a l’est de Yorkshire, també és l’objecte de dos obres més de Hockney pertanyents a la col·lecció Hortensia Herrero i realitzades amb un iPad, una tècnica amb la qual ha començat a treballar recentment i que reflectix el seu interés per les noves tecnologies.
D’altra banda, la col·lecció també compta amb Autour de la maison, Été (2019) i Autour de la maison, Hiver (2019), en les quals Hockney capta una vegada més les diferències d’un mateix paisatge durant l’hivern i l’estiu. En esta ocasió, es tracta dels voltants de sa casa a Normandia, on va passar el confinament durant la pandèmia de la COVID-19. Encara que en estes obres Hockney no pinta el cel perquè, com ell mateix afirma, canvia massa ràpid, podem apreciar perfectament la diferència entre una estació i una altra pels colors. Tant en estos dos treballs com en Les quatre estacions, el narrador està en el centre de l’obra: no es veu, però se sent la seua presència.
