Eduardo Chillida és sens dubte l’escultor espanyol més destacat de la segona meitat del segle XX. Porter titular de l’equip de futbol de la Reial Societat, va haver d’abandonar la carrera esportiva per una lesió al genoll. Amb dènou anys va començar els estudis d’arquitectura a Madrid, que va abandonar posteriorment per a dedicar-se a l’escultura i al dibuix, assistint a classes en el Cercle de Belles Arts de Madrid.
L’any 1948 es trasllada a París, on inicia la seua carrera artística i on coneix Pablo Palazuelo. Posteriorment, va tornar a Sant Sebastià i amb el pas dels anys va entrar a treballar a la forja d’Hernani. Esta experiència va ser fonamental, perquè li va brindar l’oportunitat de descobrir l’ús del ferro i les capacitats plàstiques d’este material.
Les primeres obres es mouen dins de la figuració, però prompte comença a investigar amb l’abstracció, de manera que convertix el buit en element essencial de la seua obra amb la finalitat d’explorar els límits de l’espai.
El ferro va ser un dels principals materials de la seua obra, però també va treballar amb altres materials com el formigó, l’acer Corten, la fusta, l’alabastre, el fang cuit o el paper, amb el qual va desenvolupar una destacada producció gràfica.
L’escultura monumental va ser una de les principals disciplines en les quals va centrar el seu treball. Moltes d’estes obres s’han convertit en símbol de la ciutat que les acull com La pinta del vent de Sant Sebastià o l’Elogi de l’horitzó de Gijón. Altres obres monumentals seues són Berlín, realitzada per a la Cancelleria alemanya a Berlín, Elogi de l’aigua, al parc de Creuta del Coll a Barcelona, La Casa de Goethe a Frankfurt, Pinta del vent IV, per a la seu de la Unesco a París o Al voltant del buit V per a la seu del Banc Mundial a Washington, entre altres.
Chillida sempre es va sentir molt apegat a la seua terra, el País Basc. Tal com afirmava, “jo ací, al meu País Basc, em sent en el meu lloc, com un arbre que està adequat al seu territori, en el seu terreny, però amb els braços oberts a tot el mon”1 . No obstant això, no va fer exposar a Sant Sebastià fins l’any 1992 al Palau Reial de Miramar, quan l’artista ja tenia 68 anys.
Però si hi va haver un motor que va moure l’obra de Chillida va ser la curiositat i el desig de saber. Tal com ell va dir, “el que sé fer és segur que ja ho he fet, per això he de fer sempre el que no sé fer”2 .
Va rebre molts premis i reconeixements, entre els quals destaquen el Gran Premi Internacional de la XIX Biennal de Venècia (1958), el premi Kandinsky (1960), el Premi Carnagie d’Escultura a Pittsburg (1964), el Premi Ricardo Wolf, atorgat pel Parlament d’Israel (1985), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1987), el Premi Imperial del Japó (1991) o el Premi Jack Goldhill d’Escultura, atorgat per la Royal Academy of Arts de Londres (1996), entre altres.
L’any 2000 es va obrir al públic el museu Chillida-Leku al caseriu de Zabalaga, que va ser el seu estudi. El Museu està situat en una construcció tradicional basca en la qual es produïx un excepcional diàleg entre les obres de Chillida i l’entorn en el qual es van crear moltes d’estes obres.
La col·lecció Hortensia Herrero inclou dos importants escultures de Chillida: una feta en fang cuit i una altra en bronze. L’última és de les poques obres que Chillida va fer en sèrie, una edició de tres còpies, una de les quals pertany a la col·lecció de la Galleria Nazionale d’Art Moderna Ca Pesaro de Venècia. Esta escultura ha sigut prestada per Hortensia Herrero per a importants exposicions a França i Alemanya.
