Artista que treballa amb una gran varietat de mitjans, Khan va nàixer a Birmingham, però va créixer en una ciutat comercial de West Midlands anomenada Walsall. Inicialment va estudiar fotografia a Derby i, encara que la seua carrera s’ha bifurcat en diferents mitjans, el seu interés pel temps no ha disminuït i la càmera és el mitjà que utilitza per a captar el moment. Khan es va graduar amb un màster en el Royal College of Art.
Kahn aprofita el seu interés en temes com la filosofia, la música, l’art, la poesia, la religió, la cultura, l’arquitectura o la literatura per a incorporar-los d’alguna manera en la seua obra. Una de les primeres peces amb les quals va captar l’interés de la crítica va ser Every… page of the Holy Qur’an (2004), en la qual va utilitzar l’Alcorà com a material de treball. Khan va fotografiar una a una les pàgines del llibre sagrat i va superposar les imatges a manera de transparències, una labor que tardaria dos mesos a concloure. El resultat és un patró il·legible, un suau desgast de línies geomètric i abstracte: el llibre és ací perquè el vegem, però no podem llegir-lo. Es tracta d’una obra que parla de l’ambivalència que sent cap a la seua religió de naixement. Khan busca amb esta obra retrobar-se d’alguna manera amb els seus orígens culturals.
En 2010 Khan va patir dos pèrdues importants: sa mare va morir i poc després la seua dona, l’escultora Annie Morris, va tindre un avortament. En un intent per assimilar el dolor bolcant-se en l’art per a gestionar les seues emocions, va començar a escriure els seus sentiments i amb eixe text va elaborar un caixetí que va estampar reiteradament en un cercle. Aquell patró repetitiu i cíclic seria catàrtic i terapèutic per a Khan, com un càntic, i marcaria el començament de les seues obres de vidre estampat, en les quals superposa làmines de vidre per a donar una altra dimensió de profunditat al dibuix. Com un esclat de color, la frase ocasional és visible, com un mandala, i irradia des d’un punt d’origen.
Este procés d’estratificació iniciat amb l’Alcorà torna a aparéixer en la seua obra, però amb partitures de música, una altra de les seues passions. En este cas aplica la mateixa tècnica de superposició d’imatges, de manera que intuïm les notes musicals, però no podem llegir-les íntegrament. Un bon exemple d’esta sèrie és l’obra pertanyent a la col·lecció Hortensia Herrero titulada Lost Happiness. Una peça que en un primer moment ens pot semblar abstracta, si bé en acostar-nos descobrim eixes partitures superposades les unes sobre les altres. Esta obra reflectix ja aquella influència de l’expressionisme abstracte nord-americà, més palés en obres posteriors, en les quals es pot apreciar un clar homenatge a Mark Rothko.
