Una cosa tan senzilla i habitual en quasi totes les cases com la llum elèctrica és el material principal amb el qual treballa este artista xilé nascut durant la dictadura d’Augusto Pinochet, una època en què eren habituals els talls de llum per a controlar la gent durant els tocs de queda. Ací va començar l’interés de Navarro per treballar amb llums de neó en les que potser són les seues obres més característiques, que tenen també un alt contingut polític i de crítica social.
Al començament de la dècada dels 2000, Navarro va adquirir gran notorietat gràcies a les seues cadires realitzades amb tubs fluorescents que evocaven, d’alguna manera, tant les cadires elèctriques amb les quals encara s’executaven alguns reus als Estats Units com les pràctiques de tortura usades durant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile.
Navarro va incorporar en moltes d’estes obres una sèrie d’espills que creen un efecte òptic pel qual veiem túnels o pous que mai s’acaben, acció que l’acostaria a la tradició de l’art òptic que havia sorgit en els anys seixanta i que van cultivar en el seu moment artistes llatinoamericans com Cruz-Diez o Soto.
El mateix artista explica així l’ús de la llum elèctrica en la seua obra: “Regularment use llum sense color en moltes de les obres per a mantindre la cruesa del material. El color apareix quan hi ha un sentit específic en relació amb el significat del color. El tub fluorescent és més accessible, més eficient i a vegades precari. El pots trobar en tots els racons del món. Per esta raó el veig més connectat al món domèstic. En canvi, el neó des de la seua invenció ha estat connectat a cridar l’atenció del públic, promoure servicis. Cada objecte lumínic té funcions ben delimitades en la societat”.1
Iván Navarro va representar Xile en la 53 Biennal de Venècia i les seues obres estan presents en nombroses col·leccions, entre estes les del Fonds National d’Art Contemporain de París, el Hirshhorn Museum and Sculpture Garden, l’Inhotim, el Museum of Fine Arts de Boston, el National Museum of Modern and Contemporary Art (MMCA) de Seül, l’LVMH i la Zabludowicz. Des de 1997, Navarro residix i treballa a Nova York.
La col·lecció Hortensia Herrero compta amb una peça d’Iván Navarro en la qual ha utilitzat la llum i l’espill com a materials principals amb els quals construir una obra que enganya el nostre ull i ens porta a un túnel sense final.
