“He passat dos anys presoner en un despatx, on he fet el sacrifici de no poder admirar les grans belleses de la naturalesa que a mi em tenen enamorat”.1 Un jove Joan Miró de dèsset anys es dirigia així en una carta als seus pares, datada el 2 d’abril de 1911, en la qual al final els anunciava amb clara determinació: “Renuncie, doncs, a la meua vida actual per a dedicar-me a la pintura”.
La llibertat va ser una de les principals banderes d’este artista que sempre va fugir de ser encasellat en moviments com el cubisme, el surrealisme o l’abstracció per a convertir-se amb el seu estil propi en un dels majors artistes del segle XX.
Com tants artistes, Miró va començar a pintar amb un estil figuratiu, però al qual des del primer moment va imprimir la seua pròpia empremta. Es va formar a l’escola Galí, que utilitzava mètodes molt innovadors per a l’època. Tal com explica el mateix Miró: “Em feia tancar els ulls, palpar un objecte, o fins i tot el cap d’un company, i després me’l feia dibuixar de memòria, amb la memòria de les meues mans. Sí, este és l’origen del meu sentit dels volums i del meu interés per l’escultura, encara que haja començat a fer escultura prou tard! En tot cas, estos nus estan fets tant amb l’experiència del tacte com amb la de l’ull”.2
Després d’una breu experiència surrealista en els anys vint, Miró iniciaria el seu camí en solitari desenvolupant el seu propi llenguatge visual. Durant la dècada dels trenta va crear una iconografia composta per figures humanes de gran colorit sobre uns fons en els quals predominaven els colors foscos, tot un presagi de l’ambient prebèl·lic que desembocaria en la Guerra Civil espanyola.
L’any 1941 suposaria un punt d’inflexió en la trajectòria de Miró. Va ser l’any de la seua primera retrospectiva en el MoMA de Nova York, esdeveniment que va consolidar definitivament el seu prestigi internacional i va influir en aquella generació d’artistes que crearien l’expressionisme abstracte nord-americà, amb autors com Arshile Gorky, Mark Rothko, Robert Motherwell o Jackson Pollock. En esta època, Miró havia afermat ja un llenguatge pictòric propi integrant tot l’espai del quadre en una única superfície, en la qual s’aglutinava tant la forma com el fons.
Encara que havia fet incursions ocasionals en l’escultura durant els anys vint, quan estava involucrat en el moviment surrealista, en aquells dies es tractava més bé de penjar objectes en les pintures per a aconseguir una tercera dimensió. En els anys seixanta i setanta, en canvi, l’escultura passaria a ser una disciplina artística més dins del seu ampli repertori. Miró va començar modelant ceràmiques i fonent-les en bronze i va acabar donant nova vida als objectes que poblaven el seu estudi. Amb estos va construir noves figures que va acoblar i va fondre en bronze, sobre les quals pintava en molts casos en una àmplia gamma de colors.
Miró considerava el seu taller com un hort, i segons ell mateix explicava: “Treballe sempre en moltíssimes coses alhora. I fins i tot en dominis diferents: pintura, gravat litografia, escultura, ceràmica”.3
L’obra de Miró es troba en les col·leccions dels principals museus del món i compta amb tres fundacions (Barcelona, Palma i Mont-roig) obertes al públic on es pot aprofundir en esta.
La col·lecció Hortensia Herrero inclou dos obres seues: una aquarel·la dels anys trenta i un oli de l’etapa final de la seua carrera.
