Les multituds han sigut les protagonistes quasi absolutes de l’obra de Juan Genovés. Una munió de figures humanes que vaguen pels seus quadres, ja siga fugint, com poden ser els policies franquistes, en unes obres que immediatament es convertirien en símbol de la lluita antifranquista, o a la recerca d’altres semblants, com la seua coneguda abraçada, que passaria a ser l’emblema de la reconciliació que va tindre lloc durant la Transició a Espanya.
Pintor valencià format en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, va passar a formar part de diversos grups d’artistes molt actius després de la postguerra a Espanya com Los Siete (1949), Parpalló (1956) i Hondo (1960) fins que va trobar la seua pròpia veu enmig d’esta escena artística. L’any 1966 va suposar un punt d’inflexió en la seua carrera perquè va obtindre l’esment d’honor en la XXXIII Biennal de Venècia, la qual cosa va fer que Frank Lloyd, fundador de la galeria Marlborough de Londres, es fixara en la seua obra i li proposara treballar amb la que en aquells dies era una de les galeries de més prestigi internacional amb artistes entre les seues files com Francis Bacon, Lucian Freud, Mark Rothko o Henry Moore. Encara que el seu compromís amb la lluita antifranquista el va portar a seguir sempre a Espanya, la seua obra va començar a adquirir més visibilitat internacional.
Aquella obra caracteritzada per les multituds patiria un canvi en l’etapa final de la seua carrera, en la qual les figures humanes van començar a presentar una àmplia paleta de colors i la pintura va créixer quant a la matèria, augmentant en relleu i convertint-se quasi en un xicotet objecte escultòric. Si Fontana buscava la tercera dimensió a través del buit de les incisions que realitzava sobre la tela, Genovés l’obtindria través de l’addició de matèria a estos xicotets individus.
Al mateix temps, els fons de les seues pintures, grisos i foscos fins a aquell moment, s’obririen a una àmplia gamma de colors entre els quals predominava l’ocre i el beix. Allà on abans els espectadors veien opositors polítics, ara podien reconéixer emigrants africans que tocaven a la porta d’Europa vestits amb els seus coloristes abillaments. Un nou estil que suposava una evolució en la seua llarga trajectòria de compromís social i que atreia un enorme reconeixement internacional alhora, perquè va despertar l’interés de col·leccionistes de molts països.
Hortensia Herrero i Juan Genovés van mantindre una estreta relació personal que es va traduir en l’adquisició de molt diverses obres seues per part de la col·leccionista, que sempre el va considerar un dels seus artistes valencians predilectes.
