Michal Rovner, una de les videoartistes més prestigioses del panorama actual, aborda la tensió i la vulnerabilitat a través de la fotografia, el cinema, la instal·lació i el vídeo.
Va estudiar cinema, televisió i filosofia en la Universitat de Tel-Aviv i en l’Acadèmia Bezalel d’Arts i Disseny de Jerusalem. En la seua primera sèrie de fotografies, Outside (1990-91), va prendre una imatge d’una botiga beduïna en el desert israelià i la va imprimir i va reimprimir alterant la seua grandària i color. Per a la sèrie Decoy (1991) va distorsionar les imatges de radar i vigilància per a crear grups indistints de persones amb trets borrosos. En One-Person Game Against Nature (1992-93) va tornar a distorsionar imatges, esta vegada les seues pròpies fotografies de persones surant en la mar Morta.
En 1996, Rovner va començar a usar el cinema i el vídeo, i va produir obres amb multituds anònimes de persones o animals, entre les quals es compta Monoprints of Birds (1998). També ha abordat la memòria del poble jueu, com en Living Landscape (2005), un video wall realitzat específicament per al Yad Vashem a Jerusalem, on projecta un muntatge d’imatges anteriors a la Segona Guerra Mundial de balls, música i vida quotidiana dels jueus europeus.
En les seues obres més recents ha treballat amb el concepte de la por i la foscor a través d’una sèrie de vídeos en els quals filma animals —com xacals o hienes— de nit, amb càmeres de visió nocturna. Unes imatges que després manipula. En paraules de Rovner: “La nit està ací, tractem d’ignorar-la, però la nit sempre estava ací quan érem xiquets”.1
No obstant això, sens dubte, les seues obres més conegudes són les de multituds de persones que vaguen per les seues pantalles de LED sense saber molt bé cap a on van. Rovner explica així la gènesi d’estes obres: “No vull contar una història. Estic buscant alguna cosa sota la història. És molt important per a mi començar amb la realitat. Treballe amb vídeo quan el meu treball podria haver-se fet fàcilment amb animació, ja que despulla totes les persones i llocs de qualsevol característica. Realment no es pot dir si és un home o una dona, per exemple. M’agrada mesclar vídeos que he pres de persones de diferents èpoques en un sol treball. Això també s’aplica a les ubicacions que use, ja que sovint mescle diversos llocs completament diferents. […] No obstant això, quan es tracta de persones, realment estic buscant la persona no específica. Les figures que utilitze podrien ser jo, podries ser tu. Però el que sí que han de tindre és un sentit de la realitat. Les figures han de ser persones reals”.2
La col·lecció Hortensia Herrero inclou una obra de Michal Rovner consistent en un vídeo en el qual es veuen estes multituds desplaçant-se al llarg de la pantalla.
