Sean Scully va nàixer el 30 de juny de 1945 a Dublín, en el si d’una família d’origen molt humil. “Vaig nàixer a Dublín, on vivíem com gitanos sense un lloc on anar, cada sis mesos ens canviàvem de casa”, afirma el mateix artista. “Ens mudem a Londres als pitjors suburbis. Quan vaig complir cinc anys, ja havíem viscut en més de deu cases, per la qual cosa tenia una clara sensació d’inestabilitat”.1 A l’edat de dèsset anys va començar a treballar en el Victoria Palace Hotel de Londres, des d’on s’escapava quasi tots els dies per a contemplar el quadre de Vincent van Gogh titulat La cadira de van Gogh (1888), pertanyent a la col·lecció de la National Gallery de Londres. Una vella cadira d’espart en la qual es poden apreciar aquelles línies que es tornarien tan característiques en l’obra de Scully.
En 1973 Scully va realitzar la seua primera exposició individual en la Rowan Gallery de Londres. La mostra va ser un èxit rotund i va vendre totes les seues obres, per la qual cosa va decidir traslladar-se a la que en aquell moment era la capital de l’art, Nova York, on s’incorporaria al moviment predominant en aquells dies a la ciutat: el minimalisme. Tal com assenyala el crític d’art Arthur C. Danto: “Era coherent amb este esperit que abandonara Gran Bretanya per a anar-se’n als Estats Units i assentar-se a Nova York, que veia com la terra promesa. Li semblava que la tradició de la gran pintura estava viva en l’obra de Mark Rothko i Willem de Kooning, de manera molt semblant al que ocorria amb el saber clàssic, que s’havia mantingut viu en els monestirs europeus: focus de civilització i il·luminació en la foscor cultural que els envoltava”.2
En 1977 va realitzar la seua primera exposició individual a Nova York, en la Duffy-Gibbs Gallery, i un any després va començar a impartir classes en la Universitat de Princeton. Quan Scully va arribar a Nova York, el seu treball va passar a ser molt minimalista. Tal com ell mateix explica: “El color es va reduir a la mínima expressió. El que vaig fer en realitat quan vaig arribar allí va ser despullar-me de tot fins a quedar-me sense res, bàsicament arribar el més lluny que podia sense tindre res”.3
No obstant això, Scully es trobava immers en la busca d’un estil propi, per la qual cosa va decidir trencar amb el minimalisme. “Durant cinc anys vaig estar fent pintures extremadament minimalistes. Era un membre molt respectat de la comunitat artística de Nova York, però en 1980 vaig trencar amb el minimalisme, fet que va comportar la indignació dels meus amics artistes. La gent mirava les meues noves obres i deia: “Què dimonis és això?” De sobte vaig introduir emoció, color, relació i títols descriptius com Cor buit, El banyista, Adoració… Eren títols que no estaven permesos en el puritanisme del minimalisme”4
Havia trobat ja el seu propi llenguatge, que el portaria a exposar en els museus i centres d’art més prestigiosos, com el Metropolitan de Nova York, la National Gallery de Londres o l’Albertina de Viena. En 2012 Scully seria nomenat acadèmic de la Royal Academy of Arts de Londres i ha sigut finalista del Premi Turner en dos ocasions (1989 i 1993).
Després de visitar l’exposició de Sean Scully en la Biennal de Venècia de 2019 i contemplar les vidrieres que va realitzar en l’Abadia de Sant Giorgio Maggiore, Hortensia Herrero va proposar a Sean Scully realitzar una intervenció en l’antiga capella del palau de Valeriola. Esta intervenció consta de les vidrieres d’este espai —dos rectangulars, una quadrada i les de les finestres de la cúpula— i el quadre Landline Heat (2020). En la sèrie d’obres denominada Landline, Scully plasma una altra constant en el seu treball: les línies de l’horitzó. Tal com assenyala el mateix artista en un text que va escriure el juliol de 2001 en el seu estudi de la localitat alemanya de Mooseurach: “Intente pintar eixa sensació de comunió elemental de mar i terra, de cel i terra, de blocs que s’unixen per una cara, apilats en línies horitzontals de principi i final infinits; pintar la manera en què els blocs del món s’abracen entre si, es freguen; el seu pes, el seu aire, el seu color i el suau espai incert entre ells”.5 El Landline de la col·lecció Hortensia Herrero presenta la particularitat que conté en la part inferior gotes de pintura roja que ens recordarien la sang de Crist, un element molt present en la imatgeria cristiana de les esglésies i capelles catòliques.
